CRÒNICA de Berlin

Hola companys,

Després d'uns dies de descans, i amb la prespectiva del temps, tenia pendent la meva crónica de la marató de Berlin. Tots , d'una manera o un altre hem dit la nostra, uns escrivint al blog, altres enviant les fotografies. I jo voldria explicar-vos els meus pensaments. Perdoneu el rotllo.
A mesura que passa el temps, més fort és el record viscut d'un viatge divertit, apassionant i ple d'anecdotes.
La preparació de la marató , com ja ve sent habitual en mi, ha estat una lluita i un esforç individual, i si a sobre se li han ajuntat les vacances pel mig, són poques les estones de entrenaments , de curses que em pogut compartir plegats . L'esforç i el repte li calia una concentració particular, i un camí diferent i allunyat, però per a mi , el viatge i la convivència , el companyerisme , els neguits, les presses, els nervis han estat com sempre i entre tots amb una cervesa al voltant els hem compartit.

En quant a la carrera, he de dir, que hem costa creure com ho he portat a terme, però suposo que la mateixa concentració i la própia preparació fa que el cos respongui com se li suposi.
El mateix matí, encara que tot anava amb normalitat, la pressió des de la porta de l'habitació ja la notava. Però fins que no hem vaig quedar sol en el calaix, no vaig adonar-me de què la cosa ja anava en serio. Estava sol, sense conèixer a ningú, sense a ningú amb qui treure els nervis, la emoció em va embriagar, només pensava que guay això de sortir a davant de tot en una cursa de 40.000 corredors, abans de sortir ja celebrava lo que encara no havia aconseguit. Van donar el tret de sortida i vaig tardar menys de 30" en creuar per la catifa, activant el chip. Emocionant, al·lucinant, el guió jo ja el tenia escrit, però durant els primers 5 km vaig adonar-me que no anava bé, que em sentia incòmode. La consigna marcada era que havia d'anar per davant les llebres de sub 3h, però la meva estratègia era seguir-les a 300 -500 mts per darrera. Però en el km 2 ja no les podia seguir, el ritme que anava era de 4'30 i gens cómode, en un instant em vaig dir que fer la mateixa marca que Bcn '08 ja seria bona, però vaig començar a pensar en positiu, a dir-me: " tranquil, ja ho recuperaré, vinga ara a concentrar-me en el ritme i deixa de pensar en la gent que et passa" . Jo sabia que havia de passar el km 5 en 21 ' i quan vaig arribar al Km 5 i vaig clavar el crono en 22' 40, vaig pensar :"buff que malament" però no tenia cap altra sortida que seguir. Passaven els kms i em notava que anava a més, ja no tossia ni m'ofegava, començava a marcar el ritme a 4'15/km, a partir del Km 10 vaig començar a recuperar el temps perdut, marcava els kms a 4'05, 4'08, A partir d'aquest moment, només tenia pensaments en com avituallar-me i quan fer-ho. A Berlin el tema aigua agafar-la i beure es complicat , sort que les mikaques , van poder cumplir, i a partir de la mitja 1h 29'54 amb una ampolla a la mà , ja no em preocupava de reduir la marxa, em posava per l'esquerra i anava fent sense parar. El mur , em va arribar en el km 23, però va passar ràpid, la refèrencia que tenia en el km 30 era que havia de passar a 2h 07 i jo el passava a 2h 08, cada vegada em costava més marcar el crono i sempre perdia entre 5-7 segons per km. pero fins el Km 40 no vaig saber que podia aconseguir-ho, volia arribar en 2h 50' i ho vaig clavar. El Km 41km el vaig fer en 3'55, però una mica més els 1142 mts restants els faig en quasi 6 minuts. finalment , un altre vegada la segona mitja més rapida que la primera, i objectiu aconseguit 2h 59'47 ".( perdó pel rotllo , però el moment valia la pena)

A tots us estic agraït de les mostres d'afecte i felicitacions que he rebut, no oblido que sóc i disfruto del running gràcies a tots vosaltres els mikakus i que dia a dia m'ajuden a ser millor runner.
En l'apartat de mencions especials, mencionar a l'héctor, per tots els moments de l'estiu junts compartint km i patiments, i també fer menció especial a la meva estimada Montse per aguantar , patir i ajudar en la preparació de les 14 setmanes. Sense ells no ho hagués aconseguit.

Pd: hi ha vida després d'això

I no tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben xops i despullats,
com dues gotes d'aig0
a ses cales del Pilar.Te cantaré as capvespre,
t'estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.